El Tribunal Constitucional té un recurs en tràmit contra la regulació de l’impost sobre el patrimoni. Si el recurs prosperes podria beneficiar els contribuents que haguessin impugnat les seves pròpies declaracions.

A l’abril de 2021, el Tribunal Constitucional (TC) va admetre a tràmit el recurs d’inconstitucionalitat interposat pel Grup Parlamentari Popular contra la regulació de l’impost sobre el patrimoni (IP) introduïda en la Llei de pressupostos generals de l’Estat per al 2021. Aquest fet ha obert el debat sobre quina és la situació en la qual es trobarien els contribuents d’aquest impost a partir de l’exercici 2021 i següents en cas de prosperar el recurs esmentat.

Crítica i evolució de l’impost sobre el patrimoni (IP):

• Si bé és cert que la fortuna o el patrimoni net d’un individu pot indicar el seu grau de consum de bens i serveis públics, no és menys cert que estem davant un impost anacrònic en vies d’extinció, ja que no deixa de gravar béns i capitals pels quals ja es van satisfer impostos en el moment de la seva adquisició.
• L’impost va néixer en 1977 amb caràcter temporal sota el pretext de complementar dades patrimonials dels contribuents en l’impost sobre la renda. Amb el temps el rendiment d’aquest impost es va es va acabar cedint a les comunitats autònomes i avui en dia afecta més de 200.000 contribuents que tributen en funció del valor de la totalitat dels seus béns a final de cada exercici.
• Amb els anys es va establir una bonificació general del 100% (L’impost no s’havia de pagar) , però el 2011 es va restablir la seva aplicació temporal per als exercicis 2011 i 2012, prorrogant-se anualment fins que la Llei 11/2020 de pressupostos generals de l’Estat del 2021 (LPGE 2021) va reconèixer irrevocablement el seu caràcter indefinit en l’article 66 que va modificar l’article 30 de la Llei 19/1991 que regula l’impost sobre el patrimoni (LIP).
• Aquesta Llei 11/2020 va introduir dues modificacions molt rellevants en la LIP, a través de la modificació de l’article 30. Concretament, l’increment del tipus marginal màxim del referit impost, passant del 2,5% al 3,5%; i la conversió amb caràcter indefinit de l’impost sobre el patrimoni, fins ara definit com a temporal des del seu restabliment en 2011.

Arguments del recurs d’inconstitucionalitat:

• Aquest augment en l’escala a un tipus màxim del 3,5%, pot superar amb escreix els tipus d’interès de mercat, i fa que en alguns casos i tenint en compte la incapacitat de generar rendiments d’uns certs patrimonis, s’hagi d’abonar un impost que redunda incongruentment en la reducció del patrimoni personal, i amb això es pot vulnerar l’article 31 de la Constitució que prohibeix que els impostos siguin confiscatoris, atès que en aquest cas et sotmet a gravamen una riquesa irreal, inexistent o fictícia.
• La Llei de pressupostos no pot crear impostos per ciència infusa, circumstància que s’entén produïda en convertir en indefinit un impost de naturalesa temporal i que sens dubte planteja vicis de nul·litat puix que l’article 134.7 de la Constitució, estableix que “la Llei de pressupostos no pot crear tributs, només podrà modificar-los quan una llei substantiva el prevegi”, que òbviament no és el cas que aquí ocupa.

Conseqüències cas de prosperar el recurs d’inconstitucionalitat:

• Si el TC declarés inconstitucional la supressió definitiva de la bonificació del 100% de l’impost per extralimitació normativa de la LGPE, la conseqüència seria que en els anys 2021 i següents aquesta bonificació estaria vigent i, per tant, l’Administració estaria cridada indefectiblement a la devolució de l’impost satisfet en aquests exercicis.
• No obstant el TC ha declarat recentment que la nul·litat d’un impost no pot beneficiar tots els contribuents i que tant sols se’n poden beneficiar aquells que en la data de la sentència haguessin impugnat una liquidació o rectificat la seva autoliquidació.

Conclusions:

Si el TC mantingués aquest criteri només podran beneficiar-se de l’eventual declaració d’inconstitucionalitat aquells contribuents que haguessin impugnat dins del termini i en la forma escaient l’impost sobre patrimoni, no sent possible la seva devolució en qualsevol altre cas per incórrer en una situació consolidada. Per tant, recomanem la conveniència d’analitzar, en cada cas, la possibilitat d’impugnar les declaracions de l’impost sobre el patrimoni ja presentades i que no es trobin prescrites, en la mesura en què es doni una possible vulneració del principi de capacitat econòmica.